Àrea de Llengua i Comunicació del PQPI.
Hi ha persones que treballen un dia i són bones.
Hi ha persones que treballen dos dies i són millors.
Hi ha persones que treballen un any i són molt bones.
Hi ha persones que treballen tota la vida; aquestes són les imprescindibles!
(Berthold Brecht)
L'última proposta en aquesta àrea ha estat realitzar contes ràpids i enginyosos. No us ho pergueu que està ple d'escriptors pel món i no ho sabíem. Des de l'àrea de llengua del PQPI volem que gaudiu de les nostres creacions.
(Humilment demanem que ningús s'ofenga. Tot el que s'ha escrit ho hem fet amb ànims de passar-ho bé i no de menystenir a ningú).
Va de bo, cavallers.
Va de bo, cavallers.
El talibà a Benidorm.
Un dia d'estiu vaig anar a la platja i vaig vore un talibà que anava amb la seua gel·laba. I en comptes de llevar-se la gel·laba per entrar a l'aigua, va entrar amb ella posada i tota la gent de la platja de Benidorm se'l va quedar mirant. Ell seguia dins de l'aigua i quan va sortir de l'aigua va encendre un radiocassete que tenia amb música àrab i es va posar a ballar. La gent no donava crèdti al que estava veient. L'home ballava com si no hi haguera ningú més allí. Eixe dia va ser el millor que vaig passar en la platja de Benidorm, gràcies al senyor talibà que va anar eixe dia a la platja amb gel·laba.
Despŕes vaig anar a parlar amb ell i em va convidar a anar a la seua casa a menjar cuscús i vaig anar perquè no m'agrada rebutjar una invitació de la gent. L'home tenia tres dones i quinze fills. Això més que una família pareixia un buc d'avelles. Encara que em vaig quedar anonadat de vore això vaig dinar molt bé. de postre les seues dones van preparar una tarta amb fruites molt estranyes del seu país. Després vam veure te típic del seu país i estava molt bo. Vam estar parlarnt tota la tarda i a partir d'eixe dia vam quedar tots els dies per anar junts a la platja.
M'ho vaig començar a passar molt bé a la platja de Benidorm. Gràcies al senyor talibà que es deia Agmed. Jugàvem al frisbi, a futbol i ballàvem en mig de la platja. Ens donava igual que la gent ens mirara i que pensaren que estàvem bojos. Nosaltres anàvem a la platja per divertir-nos i per a passar-ho bé. Un dia ens vam emportar a la seua família. Eixe dia pareixiem un equip de futbol. Érem 19 persones que anàvem juntes a la platja. La gent pensava: - vaja família! Però a partir d'eixe dia Agmed i jo vam ser els millors amics que s'haviea vist en el món. Vam acabar anant tota la vida a la platja junts.
David.
El dj i el lloro.
El meu lloro es diu Cristóbal. Ell tenia el costum de mossegar tot el que veia que jo tocava. Tots els dies al migdia m'agradava plantar-me davant de l'ordinador amb la taula de mescles i posar-me a fer música. Allí podia passar hores ja que m'agradava molt. Cristóbal també tenia el costum de ficar-se damunt meua i sempre el portava al muscle per tota la casa. Si el deixava a la gàbia pegava un bot i, a volar!, fins que em trobava.
Un dia, després de muntar a casa, com sempre, vaig deixar el lloro a la gàbia i me'n vaig anar a l'habitació a mesclar una estona. Vaig tancar la porta per a que no entrara el lloro, però al cap de cinc minuts va entrar ma mare a posar-me la roba a l'armari i quan a sortir va deixar la porta oberta i jo amb el soroll dels auriculars no me'n vaig adonar.
El lloro va entrar ràpidament i com sabia que no volia que ell entrara ho va fer caminant pel terra. Va anar per baix de la taula i va començar a rossegar el cable i jo sense adonar-me'n de res... De repent tot va pegar un pet i el lloro es va quedar socarrat.
Víctor.
El pessic del cranc.
L'altre dia estava a casa avorrit i no sabia què fer. Vaig agafar el gos i me'n vaig anar a pegar una volta. Caminant, caminant, vaig anar fins al port i allí hi havia un mariner que estava pescant crancs. Pel moll hi havia un cranc que anava solt i el meu gos es va posar a seguir-lo. El cranc corria d'un costat a l'altre amb les pinces alçades i de repent el cranc va parar. El meu gos es va posar a olorar-lo i el cranc li va pessigar el nas.
El gos va pegar un bot de dos metros i va començar a córrer. Jo vaig començar a seguir-lo però de seguida el vaig perdre de vista. Buscant pel poble, em va telefonar la meua mare i em va dir que el gos acabava d'arribar a casa ell tot sol. Jo em vaig quedar tranquil i vaig anar cap a casa.
Àlex.
Addicció al joc.
Un xiquet de 15 anys es fica al portàtil a jugar a un joc de caçar. Es passa allí un bon temps. Comença a caçar lleons, cabres... aconsegueix els punts necessaris per poder passar la missió. Després de passar unes quantes missions es va quedar en la final. En l'última missió sortia un jabalí femella amb quatre jabalinets als quals no se'ls podia disparar perquè corrien un munt.
El xiquet va matar a la femella perquè es pensava que així als petits els podria matar amb més facilitat. Però va passar el contrari. Després de matar a la mare els jabalinets corrien encara més perquè estaven atemorits. Va aconseguir matar a tres i li quedava un. També li quedava una sola bala. Va provar a matar-lo però va fallar. Aleshores se'n va anar a l'habitació del seu pare, va agafar l'escopeta i va disparar all jabalinet. El portàtil, com no va quedar tot destrossat i així es va acabar el joc.
George.
La catifa màgica.
Un xiquet de disset anys viu en un poble que es diu Benicarló. Era menut i poc poblat, però la gent era agradable. Jorge feia el seu camí cap a l'institut com totes les vesprades fins que va entropessar amb una catifa que estava davant del contenidor de Càritas. Ell com es tan fort pensava que podia amb ella, però no!Era massa gran.
Jorge va seguir amb el seu camí però notava que alguna cosa el seguia. Mirava cap a darrere i res. A un costat i a l'altre i res. De repent, li cau pols de dalt, mira i allí estava la catifa que ell no havia pogut alçar. Estava flotant per si sola i ell va pensar: - És màgia!
La catifa va baixar un poc i Jorge es va muntar en ella amb un poc de desconfiança, però la catifa el va fer muntar d'una espenta. Allí estava Jorge volant per tot el poble amb la catifa màgica. - És fantàstica. Deia Jorge. Quan es va donar compte ja feia tard a classe. Li donava igual. Ara li estava passant un fet paranormal.
Va arribar la nit i Jorge havia de tornar a casa, si no era possible que els seus pares li pegaren una bona bronca. La catifa màgica no va tardar res en dur-lo a la seua casa.
Al matí següent, Jorge cridava a la catifa màgica però no acudia ningú. Ell pensava que potser va ser un somni i és el que va ser.
Martí.
La primera vegada d'un gos al veterinari.
Tenia un gos recent nascut que me'l vaig trobar al carrer. El vaig agafar i me'l vaig pujar a casa. La meua mare em va dir que perquè l'havia pujat i li vaig explicar que me l'havia trobat i que estava ferti. Li vaig preguntar si me'l podia quedar i em va dir que s'ho preguntara al meu pare. Ell va dir que sí, però amb una condició; que el portara tots els dies a passejar, li donara de menjar ... bé que jo havia d'ocupar-me d'ell.
Un dia es va ficar dolent i el vaig haver de portar al veterinari. Sort que està prop de ma casa perquè el vaig treure per primera vegada amb cotxe. Es ficava molt nerviós i no parava de lladrar sempre que anava amb el cotxe. Una vegada van arribar al veterinari es va tranquil·litzar i el veterinari el va curar ràpidament. Vam tornar contents a casa perquè només tenia una pota trencada.
Lluís.
Bé, fins aquí aquesta sessió de contes curts del PQPI. Si voleu més no deixeu de consultar aquest blog de quan quan. Us garantim que entre les seccions de PQPI i el Taller de Valencià tindreu per parar una carreta a textos i treballs imaginatius.
Va de bo Cavallers!
Addicció al joc.
Un xiquet de 15 anys es fica al portàtil a jugar a un joc de caçar. Es passa allí un bon temps. Comença a caçar lleons, cabres... aconsegueix els punts necessaris per poder passar la missió. Després de passar unes quantes missions es va quedar en la final. En l'última missió sortia un jabalí femella amb quatre jabalinets als quals no se'ls podia disparar perquè corrien un munt.
El xiquet va matar a la femella perquè es pensava que així als petits els podria matar amb més facilitat. Però va passar el contrari. Després de matar a la mare els jabalinets corrien encara més perquè estaven atemorits. Va aconseguir matar a tres i li quedava un. També li quedava una sola bala. Va provar a matar-lo però va fallar. Aleshores se'n va anar a l'habitació del seu pare, va agafar l'escopeta i va disparar all jabalinet. El portàtil, com no va quedar tot destrossat i així es va acabar el joc.
George.
La catifa màgica.
Un xiquet de disset anys viu en un poble que es diu Benicarló. Era menut i poc poblat, però la gent era agradable. Jorge feia el seu camí cap a l'institut com totes les vesprades fins que va entropessar amb una catifa que estava davant del contenidor de Càritas. Ell com es tan fort pensava que podia amb ella, però no!Era massa gran.
Jorge va seguir amb el seu camí però notava que alguna cosa el seguia. Mirava cap a darrere i res. A un costat i a l'altre i res. De repent, li cau pols de dalt, mira i allí estava la catifa que ell no havia pogut alçar. Estava flotant per si sola i ell va pensar: - És màgia!
La catifa va baixar un poc i Jorge es va muntar en ella amb un poc de desconfiança, però la catifa el va fer muntar d'una espenta. Allí estava Jorge volant per tot el poble amb la catifa màgica. - És fantàstica. Deia Jorge. Quan es va donar compte ja feia tard a classe. Li donava igual. Ara li estava passant un fet paranormal.
Va arribar la nit i Jorge havia de tornar a casa, si no era possible que els seus pares li pegaren una bona bronca. La catifa màgica no va tardar res en dur-lo a la seua casa.
Al matí següent, Jorge cridava a la catifa màgica però no acudia ningú. Ell pensava que potser va ser un somni i és el que va ser.
Martí.
La primera vegada d'un gos al veterinari.
Tenia un gos recent nascut que me'l vaig trobar al carrer. El vaig agafar i me'l vaig pujar a casa. La meua mare em va dir que perquè l'havia pujat i li vaig explicar que me l'havia trobat i que estava ferti. Li vaig preguntar si me'l podia quedar i em va dir que s'ho preguntara al meu pare. Ell va dir que sí, però amb una condició; que el portara tots els dies a passejar, li donara de menjar ... bé que jo havia d'ocupar-me d'ell.
Un dia es va ficar dolent i el vaig haver de portar al veterinari. Sort que està prop de ma casa perquè el vaig treure per primera vegada amb cotxe. Es ficava molt nerviós i no parava de lladrar sempre que anava amb el cotxe. Una vegada van arribar al veterinari es va tranquil·litzar i el veterinari el va curar ràpidament. Vam tornar contents a casa perquè només tenia una pota trencada.
Lluís.
Bé, fins aquí aquesta sessió de contes curts del PQPI. Si voleu més no deixeu de consultar aquest blog de quan quan. Us garantim que entre les seccions de PQPI i el Taller de Valencià tindreu per parar una carreta a textos i treballs imaginatius.
Va de bo Cavallers!
